La condició postmoderna. Informe sobre el saber

25 anys d un clássic del pensament del segle XX. El llibre que va definir les tendéncies actuals. L any 2004 se celebra el 25é aniversari de la publicació de «La condició postmoderna», una obra que  va marcar una época. En aquest quart de segle, el llibre de Jean-FranÇois Lyotard (1924-1998) ha evolucionat tant que alguns no han dubtat a qualificar-lo de profétic. Tot i tenir molta cura a no fer «futurologia», Lyotard descriu i prescriu, de manera freda i desapassionada, les principals tendéncies en els camps de la societat i del saber contemporanis. En general, per «postmodernitat» cal entendre qualsevol revisió crítica del llegat del racionalisme il·lustrat. Algunes d aquestes impugnacions consideren que el projecte  modern está simplement exhaurit; altres, que només está inacabat i cal actualitzar-lo. La postmodernitat va aparéixer, doncs, com la consciéncia d una determinada situació histórica i, en conseqüéncia, apuntava a qüestions que van molt més enllá del debat filosófic de caire académic. La condició postmoderna a la que es referia Lyotard, Ã©s encara la nostra própia condició Aquesta primera edició en catalá de «La condició postmoderna» vol ser alhora un reconeixement del carácter agosarat i innovador de l obra i una constatació de la seva vigéncia. Jean-FranÇois Lyotard (1924-1998) Va ser un dels máxims exponents del postestructuralisme o antihumanisme francés. A partir de  la publicació de «La condició postmoderna», els integrants d aquest corrent de pensament (Foucault, Deleuze, Derrida, etc.) van ser identificats com a «postmoderns». Lyotard va ser membre del grup Â«Socialisme ou Barbarie», preocupat per criticar alhora el capitalisme  i la deriva burocrática del sistema soviétic, peró va escriure les seves principals obres filosófiques després d haver abandonat la militáncia marxista. Professor durant molts anys de la Universitat París-VIII, Lyotard ens ha deixat una obra innovadora sobre una gran varietat de qüestions. Entre les seves obres cal destacar «Discurso, figura» (Gustavo Gili, 1979), «Economia libidinal» (Saltés, 1979) i Â«La diferencia» (Gedisa, 1988).